Avui ha estat un dia força tranquil. Hem estat treballant primeres visites amb famílies, algun cas de logopèdia, i uns altres de reeducació.
La primera conclusió a la que he arribat avui ha estat quan hem treballat amb una nena de retard mental per dificultats en el part. A aquesta nena se l’ha de motivar molt, i treballar tota la part d’emocions, del llenguatge, és a dir, tot en general. I de quina manera es pot treballar amb una nena d’aquestes característiques tantes coses? Doncs amb el joc simbòlic.
D’aquesta manera la nena imitava accions de la vida quotidiana del món dels adults de manera que el fet d’explorar i reproduir el món adult fa que es desenvolupi el pensament creatiu i els ajuda a resoldre conflictes, tensions, sentiments. També li ajuda a conèixer-se a si mateixa i a l’entorn social que l’envolta. És curiós perquè la nena quan va entrar a la consulta venia molt enfadada amb la seva mare, i va ser mitjançant el joc amb la logopeda que va explicar què li passava, i a poc a poc es va anar relaxant i canalitzant la tensió que portava a sobre.
La segona conclusió del dia és més bé una pregunta amb difícil resposta: On està el límit d’una conducta disruptiva o d’un nen mal criat? Com sabem si és un trastorn conductual o simplement un nen “mimat”?
Aquesta pregunta em va venir quan va entrar un dels casos de logopèdia, i tenia una actitud molt negativa, cosa que em va fer pensar si es que era perquè era un nen mimat ( es veia un nen consentit) o estàvem davant d’un cas de problemes de conducta? Clar, on està el límit? Quan hem d’actuar? He fet una mica de recerca i he pogut aprofundir una mica sobre el tema. A veure si us serveix.
L’EDUCACIÓ I SOCIETAT (Adaptat d’Angel Izquierdo)
Educar puposa influir el desenvolupament de la personalitat del nen. Estem obligats a conviure els uns amb els altres. A cada societat hi ha unes regles. En una societat industrial es consideraran com a virtuds la disposició al treball, la capacitat d’adaptació, l’especialització, l’adquisició contínua de nous coneixements… La història, la religió… determinen en la societat allò que està permès i el que no, allò que es tolera i allò que està prohibit.
Una tasca de l’educació doncs serà familiaritzar els nens amb les regles i les normes que regeixen aquesta nostra societat. Anar-los oferinet progressivament els criteris suficients per a què més tard puguin jutjat si aquestes regles estan o no ben establertes.
El nen ha d’aprendre a conèixer el lloc que li correspon, a calcular les seves possibilitats, a sobrepasar-se de les dificultats, a guanyar seguretat en ell mateix, a adquirir contactes personals, a manegar les seves qualitats, a evitar perills, a sobrepasar els riscos, a suportar les crítiques, a manifestar els seus desigs, a respectar els criteris aliens, a sentir la seva responsabilitats, a jutjar amb equanimitat, a evitar les pors exagerades, a formar-se una idea sobre les coses, a obrar en comú amb esl altres, a mantenir la iniciativa, etc… en definitiva, ha d’aprendre els tipus de comportaments que li permetin adaptar-se a la societat en què viu. Això implica que aquesta societat també està composta per desigualtats i normes “injustes”.
En l’educació és fonamental un desenvolupament corporal adequat. El cervell es va desenvolupament lentament. (Ex. control d’esfínters) A nivell mental també hi ha capacitats que es van desenvolupant lentament (Ex. Esperar, compartir…) Per moltes explicacions que els donem, el nen necesita temps per anar provant per ell mateix les capacitats que va adquirint i per tenir les seves pròpies experiències.
La major part dels postres pensaments, sentiments i comportaments s’aprenen, no s’heredten. Les formes de reaccionar innates o apreses des de la primera infancia, predisponen la persona a un tipus de conducta. Aquesta, per arrelada que estigui, va canviant. L’educació dura tota la vida.L’educació té també un aspecto social i la societat imposa als pares uns límits en els que aquesta queda encuadrada.
Per educar els fills cal tranquil.litat, constància I una postura positive I d’acceptació vers el nen. Els pares que no s’eduquen a ells, difícilment podran educar els seus fills.
RESTRICTIUS O PERMISSIUS ? ( Adaptat de Martin Herbert)
Els nens, els pares dels quals estableixen línits ferms, creixen amb més autoestima i confiança que aquells als que se’ls perfet fer el que volen. Tanmateix és important donar-los alguna llibertat dins uns límits raonables.
La investigació també diu que els nens ben adaptats solen tenir pares càlida, que ofereixen recolzament, controlen raonablement i tenen altes expectativas.
Un control patern ferm s’associa a la independencia del nen mentre haches no redueixi les seves oportunitats d’experimentar i de ser espontani.
Cal un equilibri entre els dos extrems. Això implica:
o Establir límits ferms i equitatius
o Comunicar normes raonables i apropiades
o Proporcionar normes clares, correctes i assertives
o Elogiar i estimular la cooperació
o Aplicar conseqüències consistents a la mala conducta.
La disciplina ha de tenir en compte la vida emoional del nen o l’adolescent, les tasques de desenvolupament a les que s’enfronten en les diferents etapes del seu creixement.
La disciplina implica POSAR LÍMITS. És sabut que els nens i els adolescents volen descobrir la vida i i fer més coses per si mateixos. Molts pares associen la discimplina al càstig la qual cosa fa que a vegades es mostrin inconsistents a l’hora d’educar per por a ser antiquats, reaccionaris o massa intrussos.
Als pares se’ls empeny en dues direccions:
o Si són massa permissius, el nen es convertirà en un tirà egocèntric, dependent, impopular i tossut.
o Si són massa restrictius, autoritaris i punitius, la seva disciplina produirà una conformitat esclava i una nul.litat neuròtica i submissa.
Podem malcriar un nen en permetre-li manifestar les seves necessitats de dependencia, per exemple plorant fins que l’agafem a coll? La mare que acepta i tol.lera això tendirà a ser sensible al plor i l’agafarà. Aquesta sensibilitat no s’associa a una posterior dependencia “enganxosa” en els nens. Aquesta edad, els nens necesiten atenció, estimulació i companyia íntima.
Els nens criats sense normes (malcriats) solen mantenir una ilusió permanent d’omnipotència a no ser que les experiències de la realitat el frenin.
Les nocions del bé i el mal, un codi de conducta, un conjunt d’actituds i valors, la capacitat per veure el punt de vista dels altres (empatia), qualitats bàsiques que onverteixen l’individu en una persona socialitzada, són alimentades primer, pels pares.
El nen s’identifica amb els seus pares i d’aquesta manera és més fácil que interioritzi els valors i les regles que li estan transmetent. La socialització implica disciplina, cosa que no agrada tant als nens.Tanmateix, els nens que fan sempre el que volen poden interpretar la permissivitat com indiferència i poden sentir que no fan res proa important per a què els pares es preocupin.
Cal ser ferns a vegades, foros i afectuosos alhora i també flexibles en moments crudials. Cal saber quan cal passar d’una postura a l’altra. Això farà nens socialment responsables i oberts, amigables, competents, creatius, raonablement independents i assertius. L?equilibri es el que s’anomena pare “autoritatiu”.
ESTILS EDUCATIUS (Robert MacKenzie)
| Formes de disciplina | Línits | Mètodes de solució de problemas |
| Democràtica | Llibertta dins uns límits | Amb cooperació i responsabilitat |
| Permisiva | Llibertat sense límits | Amb persuassió |
| Autoritària | Límits sense llibertat | Amb la força |
PARES DEMOCRÀTICS
Creences:
Els nens són capaços de resoldre els problemas per ells sols
Als nens se’ls ha de deixar escollir i aprendre les conseq¨`encies de les seves decisions
Reforçar i animar és una forma efectiva per fomentar la cooperació
Poder i control
Es dóna als nens tant poder i control com poden manegar
Solució de problemas:
Cooperativa
El nens i els pares guanyen
Basat en el respecte mutu
Els nens són participants actius en la solució dels problemas
Què aprenen els nens
Responsabilitat
Cooperació
Aprenen les conseqüències de les seves decisions
Aprenen que animar és un bon mètode per fomentar la cooperació
PARES PERMISSIUS
Creences:
Els nens cooperen quan entenen que la sooperació és allò correcte.
La meva feina és servir els meus fills i fer-los felinos. Allò que desagradi als meus fills no pot ser efectiu.
Poder i control:
Tot per a ells
Solució de problemas:
Per persuassió
Els nens guanyen
Els pares resolen la majoria dels problemes
Què aprenen els nens:
Faig el que vull. Les normes són per als altres.
Els pares serveixen els nens
Els pares són els responsables de solucionar els problemes dels nens
Dependència, falta de respecte, egocentrisme
Com responen els nens
Posant a prova els límits
Desafiant les regles i l’autoritat
Ignorant les paraules
Esgotant els pares
PARES AUTORITARIS
Creences:
Si no fa mal, els nens no aprenen
Poder i control
Tot per als pares
Solució de problemas:
Tot per la força
Confrontació
Els pares guanyen
Els pares resolen problemas i prenen decisions
Què aprenen els nens
Els pares són responsables de solucionar els problemas dels nens
Mètodes de comunicació i de solució de problemas perjudicials.
Com responen els nens
Ira, tossuderia
Venjaná, rebel.lió
Introversió, submissió temorosa
EDUCACIÓ AUTOCRÀTICA:
Nens passius, sosos, sense imaginació, tímids i amb sentiments d’incapacitat. Poca autoconfiança i habilitat per afrontar els problemas de forma realista i amb dificultats per aceptar les responsailitats adultes. Submissos, obedients i evitadors de les situacions difícils.
EDUCACIÓ DEMOCRÀTICA
Afectuosos, amb bons models per identificar-se i imitar, amb explicacions de les normes i amb oportunitat per aprendre per ells mateixos (per assaig i error). Ben adaptats, personalitat sana, relacions socials satisfactòries, equiliri entre la necessitat dels nens a fer demandes als altres i la seva habilitat per a reconèixer les demandes dels altres cap a ell.
AGRESSIVITAT INFANTIL (Adaptat d’Isabel Serrano)
Cal un equiñlibri : no és bo que el nen tingui por a exercir els seus drets però tampoc és bo donar carta blanca a l’agressivitat. El nen que és agressiu no es troba bé ni amb ell mateix ni amb esl que l’envolten. L’agressivitat és relativament desitjable en el procés de socialització. Gràcies a aquesta certa dosi de combativitat, el nen pot anar adquirint diversos guanys. Tanmateix aquesta no ha de passar els límits aceptables per a què es consideri adaptativa. Aixa mateix a cada etapa hi ha unes dosis d’agressivitat més aceptables que altres.
Un comportamnet extremadament agressiu en la infantesa pot predir un comportament agressiu en l’adolescència i l’edat adulta. Estudis també parles de fracàs acadèmic i sicopatología en l’edat adulta en nens massa agressius.
La conducta agressiva és molt més freqüent en els primers anys i posteriorment va minvant. El nivell màxim es dóna aproximadament als dos anys, a partir dels quals va disminuint fins arribar a nivells més moderats a l’edat escolar. Caps als 4 anys va disminuint la destructivitat i els intents d’humiliar els altres i cap als cinc, la majoria utilitzen menys el negativismo, la rebel.lió i actres actituds de rebuig. En el nen molt petit el comportament agressiu més freqüent és l’instrumental (per a conseguir fins no agressius). Entre els dos i cinc anys, va disminuïnt haches i va augmentant l’agressió hostil (que té per objectiu fer mal algú o alguna cosa). Entre els 6 i 8 anys hi ha un nombre menor d’agressió total. En general, els estudis demostren que els enns són més agressius que les nenes, fins i tot en els primers dos anys de vida. L’agressivitat dels nens seria més física i la de les nenes, més verbal. Tanmateix en les darreres investigacions cada vegada es troben menys diferències entre ambdós sexes.
El comportament agressiu s’aprèn per modelament (pares, altres nens), tamb´´e per reforçament. Les famílies que permeten el control de la conducta agresiva mitjançant el dolor, tenen una alta probabilitat de produir nens que mostrin un nivell elevat de conductes nocives. Les actituds hostils, sense afecte i amb càstig físic, creen nens rebels, irresponsables i agressius. Per altra banda, disciplines molt relaxades i poc exigents amb actituds hostils fomenten el comportament agressiu en els nens.
El millor que podem fer per prevenir l’agressivitat és crear un ambient poc agressiu. Davant una situació conflictiva, mostrar calma, mostrar comportaments assertius, defensant els drets de forma calmada i no deixant que els nens aconsegueixin el que vulguin amb postres d’agressivitat. Reforçant les conductes contràries a l’agressió : demanar les coses bé… i fent, alhora de model d’aquestes.
EDUCAR (Adaptat de Ma Lluïsa Ferrerós)
Quins objectius tenim quan eduquem ?
Aprendre a dir no sense sentir-se culpable. Cal aprendre, també, a racionar el no.
Posar l’ímits sense remordiments. Mares permissives pels seus sentiments de culpabilitat de treballar moltes hores. Mai una persona s’ha de sentir culpable per anar a treballar.
· Consistencia entre els membres de la parella.
· Claredat. Explicar les normes de forma simple.
· Flexibilitat: Pactar abans amb nens petits, amb qui negociar és inútil. Ajustar les regles al carácter individual de cadascun.
· Privacitat: Mai renyeu el nen en públic.
· Comprendió : Raonem les regles
· Independència : Anar augmentant el paper del nen a l’hora de prendre decisions.
· Autoritat. Si dubtem, podem confiar en el sentit comú per mantenir l’autoritat.
Donar un marge de confiança i llibertat per exercir l’autoritat. Reprimir els impulsos de donar-li-ho tot fet. A partir dels 8-10 anys, ja poden ser responsables de moltes coses sense necessitat de supervisió i enfrontant-se a les possibles conseqÜències si no compleix.
Mantenir una actitud oberta per poder-los comprendre :
· Mantenir la calma i la distància adecuada.
· Avançar pas a pas
· Escolatr-lo (“Sóc important per ells”)
· Premieu les conductes positives
· Ignoreu els comportaments molestos, excepte davant aquells errors que hem pactat com inadmisibles que han de ser pocs i molt escollits(faltes de respecte, pegar, insultar…) El més recomanable és treure el nen a fora, sense dir ni una paraula.
· Ser equànimes amb els germans: diferenciar els comportaments de cadascun.
· Ordre i organització : els nens funcionen molt bé quan hi ha ordre, unes normes i un equip on té un lloc de responsabilitat. Això ajuda a rehuir l’estrès, en rehuir-se la tensió emocional.
· Delegar: no voler fer-ho tot un mateix.
LA PRIMERA INFÀNCIA: DELS 0 ALS 3 ANYS
La personalitat del nen és una de les característiques més rellevants a l’hora de decidir quina ha de ser la nostra estrategia educadora. Una idea està molt clara: un nen petit no plora per fer la guitza, és la seva manera de comunicar-se. En els primers mesos de vida, els nens postren clarament les tendències inicials del seu carácter que es manté estable fins als 3 anys, edad en què es comencen a notar els primers efectes de l’educació. Per descubrir quin tipus de nadó tenim, cal observar el seu to muscular:
· Hipertònic ( No para quiet) Nens aventurers i extravertits. Dormen poc i no els agraden massa els canvis. Necesiten molta rutina i uns hàbits molt ben establerts.
· Nerviós (S’irrita per tot) Poc flexibles, en agafar-los a coll ofereixen resistencia a doblegar-se. Ploren molt, no es troben còmodes en cap posició i s’irriten amb molta facilitat. Solen protestar soviet i són molt tossuts. Tanmateix s’adapten millor als canvis i és més fàcil donar-los la volta I que acceptin alternatives. La millor estratègia és distreure’ls o canviar d’activitat quan es posin tossuts.
· Equilibrat (no es queixa més del que cal) És el nadí ideal. Dorm sempre amb les mans ofertes i ho fa a qualsevol lloc. NOmés l’alteren els sorolls. Si té gana, plora però quan ha menjat, es tranquil.litza.
· Tranquil (No s’altera per res) El seu comportament és molt estable i no plora gairebé mai, acostuma a ser relaxat i dóna pocs problemas. Soviet cal despertar-lo per menjar. És un nadó una mica passiu i cal estimular-lo per fer moltes coses.
· Hipotònic (progressa lentament) No plora, protesta i poc. Amb un programa d’estimulació precoz se’l pot ajudar molt.
L’aprenentatge
· Es dóna des que el nen neix. Els nadons detecten i interpreten les emocions molt bé. Per tant es tracta de poder-li contagir l’alegria i tots els sentiments positius.
· El seu aprenentatge es basa en l’esquema acció-reacció (Estímul-Resposta)
Rebequeries
· Si per evitar que facin alguna cosa ho fem amb agressivitat, ens tornaran aquesta agressivitat augmentada.
· No utilitzeu la por per tallar conductes no desitjades.
· Cal obligar-los a respectar les normes en tot moment, encara que hi hagi gent.
· Actuar davant una rebequeria:
o Aparteu-lo del lloc on l’ha fet
o Escolliu un lloc neutre “lloc de pensar”
o No li deixeu més de cinc minuts
o “Ja sabem que ho has fet sense voler però els pares t’han d’ensenyar a portar-te bé”
o Quan la intensitat del plor dimninueixi, ajudeu-lo a demanar perdó.
Amor a dojo
Un estudi realitzat als EEUU ha demostrat que un ambient càlid pot impulsar el desenvolupament intel.lectual dels nens, mantenir més equilibrat el desenvolupament emocional i crear-los una personalitat més estable, inserir-se satisfactòriament a la societat, trobar feina i una familia estable.
No val la pena que inscriguem el nen a una pila de cursos d’estimulació si después això no ho pot compartir amb nosaltres.
Pera conseguir un mivell de sociabilitat correcte és primordial el contacte físic.
Trucs per afrontar l’hora de menjar
· Paciencia i indiferència. Fer veure que no ens importa gens ni mica.
· Les hores dels àpats han de ser relaxades.
· Fer plats combinats amb petites racions amb diferents gustos.
· Eviteu que prengui gaire aigua entre àpats.
· Al principi cal deixar-li que toqui el menjar amb les mans o que s’ajudi.
· El temps de menjar ha d’oscilar entre 20 minuts i mitra hora.
· Si tot això no funciona va bé que vagi a dinar a la guarderia.
DELS 3 ALS 6 ANYS
· És una etapa important per la socialització. A vegades porta a situacions conflcitives. Cal que el nostre objectiu sigui que aprengui a resoldre ell sol els conflcites. La sociabilitat li permet deterrar l’egoïsme innat del nen, evitar que es converteixi en un adult prematur, fugir de l’excessiva dependencia, reforçar la seva autoestima i integrar-se a un grup.
· Un altre problema d’aquesta edad sol ser la gelosia.
· Consells per a que superi l’ansietat:
o L’ajudareu si us té aprop
o Sigueu sincers
o Inspeccioneu el terreny junts
o Deixeu-lo que s’emporti la seva joguina preferida
o Fomenteu la seva independencia
o Procureu que tingui amb ell alguna cosa coneguda
o Expliqueu-li el costat bo de les coses (Ex. El pediatre et curarà)
o Sigueu ferms però aprengueu a cedir.
o No l’enganyeu ni feu coses d’esquena a ell
o Deixeu-lo participar en les decisions de la familia.
DELS 6 ALS 12 ANYS
A aquesta edad fan servir els seus recursos intel.lectuals per treure’ns de polleguera. A partir dels 6 anys comencen a ser independents, això implica arriscar-se, investigar i gaudir dels descobriments sense haver d’estar pendents dels pares. És important reforçar aquests comportaments: parlar amb ells, participar en les seves experiències, deixar que faci les coses a la seva manera, demostrar estimació incondicional…
És millor evitar: enfadar-se amb ells quan ens expliquen una cosa que no ens agrada, comparar-lo amb ela mics, fer-li nosaltres les coses, impedir que expressi el que vol o que demani per què, no tenir en compte les seves opinions, no donar-li opcions perquè resolgui les coses ell tot sol.
Les mentides
Solen aparèixer quan comencen a dominar el llenguatge. Primer reflecteixen la Confucio entre la realitat i la fantasia. Per considerar-les mentides, cal que hi hagi intencionalitat conscient que està fent alguna cosa malament. Cal distinguir-ho d’aquelles situacions en què menteixen per evitar una amenaza. És millor mantenir la calma i donar-li la volta a la situació.
Deures, esports i temps lliure
No és bo ni que ho decideixin tot ells (no estan preparats) ni que imposem les nosyres aficions. Cal decidir si aquella activitat la creiem necesaria (i insistir) o bé si és una activitat lúdica (podem fer cal al nen si ho vol deixar). Tampoc és necessari que facin un esport com si fossin professionals si no hi va a gust.
